934814391
"El silenci dels anyells" (1991), adaptació de la novel·la homònima de Thomas Harris, és avui dia un clàssic de la història del cinema. Una pel·lícula de gènere, petita, amb un pressupost menor per a una producció de Hollywood, però que l'Acadèmia va catapultar cap a l'èxit i l'eternitat. Una pel·lícula de suspens i misteri, amb assassins en sèrie, imatges certament escabroses, travestisme… En definitiva: una pel·lícula de terror. Fins llavors, els premis de l'Acadèmia havien deixat molt de banda el cinema de terror. Únicament grans èxits com "L'exorcista" (1973) o "Tauró" (1975) havien rebut nominacions, fins que El silenci dels anyells es va emportar els quatre premis més importants: millor pel·lícula, millor director (Jonathan Demme), millor actor (Anthony Hopkins) i millor actriu (Jodie Foster). El gènere de terror, fins llavors ignorat als premis i reconeixements, es va fer gran guanyant-se una mica de respecte. I, per descomptat, es va convertir en un gran èxit de taquilla.
Hannibal Lecter es va convertir en un dels "dolents" més famosos de la història recent del cinema, encara que aquesta no era la primera vegada que apareixia a la gran pantalla. El prestigiós realitzador Michael Mann ja havia adaptat "Red Dragon" (1981), l'anterior novel·la de Thomas Harris sobre el personatge, que finalment es convertiria en el llargmetratge "Manhunter" (1986). I no va ser l'última. La saga de pel·lícules sobre el "caníbal" continua fins als nostres dies amb noves pel·lícules i sèries de televisió.
"El silenci dels anyells" és una història de transformació: la d'un assassí en sèrie i la d'una jove i inexperta aspirant a detectiu de l'FBI. Acompanyats per l'excel·lent banda sonora de Howard Shore, assistim al viatge personal de Clarice Starling de la mà del seu mentor, el diabòlic i carismàtic doctor Hannibal Lecter. Aquest viatge cap a les pors més profundes de Clarice, que s'encarna en les seqüències que interpreten Jodie Foster i Anthony Hopkins, són sens dubte el millor de la pel·lícula i el record que en queda després de més de dues dècades. Sempre separats pels barrots de la cel·la o per una pantalla de metacrilat, a mesura que els seus secrets més íntims es van revelant, la càmera s'acosta cada vegada més als seus rostres. Fins que, finalment, les seves cares es fonen davant el reflex del vidre i els seus dits acaben acariciant-se. Quid pro quo.
