El Rei Borni, molt més que una comèdia negra

Una comèdia negra de Marc Crehuet. Sota aquesta simple frase s’amaga una de les pel·lícules més sorprenents realitzades a Catalunya durant els darrers anys. “El rei borni” (El rei tuerto, 2016) és una comèdia i molt més. Una comèdia negra de Marc Crehuet. Sota aquesta simple frase s’amaga una de les pel·lícules més sorprenents realitzades a Catalunya durant els darrers anys. “El rei borni” (El rei tuerto, 2016) és una comèdia i molt més. Convertida ràpidament en un fenomen de culte, la història d’aquesta divertida i àcida comèdia comença fa quatre anys a la Sala FlyHard, un petit teatre del barri de Sants.

La gent parlava d’una obra de teatre diferent, radical, divertida i crítica amb la nostra societat, amb la nostra cultura, amb la nostra ciutat (Barcelona) i amb nosaltres mateixos.  David, un policia antiavalots, ha deixat sense un ull Ignasi, un manifestant antisistema, amb una pilota de goma. El destí irònic farà que les seves respectives parelles, velles amigues de l’institut, decideixin organitzar un sopar després de sis anys sense saber l’una de l’altra. Aquest era el punt de partida d’“El rei borni”, una comèdia que despulla molts dels mals de la nostra societat actual i que posa en dubte els ressorts del sistema polític, social i econòmic que regeix les nostres vides i que mou els fils del nostre dia a dia com si fóssim titelles.

L’obra es dedicava a trencar aquests fils posant el personatge de David en una gran crisi que el farà replantejar-se el seu paper dins la societat. De l’enfrontament entre aquests dos personatges, dos idealistes —un víctima de la ira i l’altre, del temor—, sorgeixen moltes de les preguntes que planteja la pel·lícula: Som realment lliures? Tenim la capacitat de decidir els nostres moviments en l’escenari on actuem? Les respostes apareixen en forma d’escenes que porten al límit la capacitat dels personatges d’enfrontar-se als seus temors més amagats.

A la pel·lícula “Perro blanco” (White Dog, 1981) de Samuel Fuller, un ensinistrador de gossos intentava reeducar un gos que havia estat programat per atacar persones de raça negra. En un gir sorprenent de la trama d’“El rei borni”, David demana ajuda a Ignasi per canviar la seva manera de veure la vida i de comportar-se després de perdre la seva parella. Com si es tractés d’aquell gos blanc de Fuller, Marc Crehuet busca una solució estrambòtica als problemes de David que portarà els quatre personatges a situacions cada vegada més delirants. A mesura que avança la història, el sentit de l’humor de Crehuet es torna cada cop més negre, més irònic, i en el tram final no queda més remei que riure com a forma d’alliberament davant el patetisme i l’absurd de la història. “El rei borni” és també una història sobre l’amistat, l’amor, el respecte en la parella i la llibertat.

Marc Crehuet és un cineasta, i per això en el seu plantejament de l’obra intentava dotar la posada en escena d’un sentit dinàmic i cinematogràfic, des de l’ús de la música, de l’escenografia i de les rèpliques ràpides a l’estil de les “screwball comedies” de les pel·lícules dels anys trenta. I, per descomptat, amb un gran treball actoral i de direcció d’actors.  En traslladar la seva pròpia obra al cinema, Crehuet es manté en les mateixes coordenades, respecta al màxim els temps i les localitzacions de la pel·lícula, treballant en espais tancats i seqüències llargues. Això sí, treballa la posada en escena per portar-nos fins als punts de vista que ell desitja i fixant la nostra atenció en els detalls tal com potser li hauria agradat fer a l’obra. L’impacte del realisme que produeix veure l’obra en directe no és el mateix, però, d’altra banda, es permet el luxe de fer jocs interessants de muntatge, transicions entre escenes i filmar moments en què els personatges es perden en la confusió i en els seus pensaments més profunds, com passa a la seqüència final. L’esforç de l’ensinistrador de “Perro blanco” semblava haver tingut èxit fins que el gos, perdut i desorientat en la seva naturalesa, acaba atacant el seu propi amo de raça blanca. David, igual que el gos blanc, demana ajuda desesperadament davant la seva pèrdua d’identitat.

Veient la mateixa història, aquesta vegada en una sala de cinema, no hi ha més escapament que tornar a esclatar de riure. Una gran adaptació d’una gran obra. Si no vas poder veure “El rei borni” al teatre, tens l’oportunitat de gaudir-ne en la seva versió cinematogràfica. És diferent, és millor i és igual de bona.