Parlem amb Mireia López, alumna de FX Barcelona Film School i guanyadora del Subtravelling XII.

Avui dia, sembla que tots estem anestesiats per culpa del bombardeig constant d’informació que rebem. En general, ens costa molt emocionar-nos amb una història. Però la teva ho aconsegueix. Has arribat a la gent.
Sí. Vaig aplicar tot el que m’han ensenyat aquí sobre llenguatge visual i fotografia, i vaig intentar integrar diferents elements que donessin joc al rerefons de la història. El comptador del metro, per exemple, simbolitza una mica el compte enrere i el fet de repetir la mateixa vivència una vegada i una altra. És una cosa que passa molt quan tens a prop una persona amb demència. També l’arribada del tren o la pròpia estació. Vam triar aquella parada en concret pel seu toc decadent. Li faltaven rajoles a la paret i ens va semblar que simbolitzava molt bé aquestes peces que falten. I sobretot, destacar l’actuació de les actrius, Cristina i Neli, que van fer una feina espectacular.

Tot queda molt ben integrat. D’altra banda, tot rodatge i tota producció té complicacions; què diríeu que va ser el més difícil? Com ho vau solucionar?
Ja et dic que, la primera cosa, van ser les mascaretes. Gravar amb una mascareta completament opaca era un problema bastant important, perquè en ser un curt tan emotiu, volíem que les actrius poguessin mostrar la seva cara en tot moment. Per sort, la Judith va tenir la idea de gravar amb mascaretes transparents, i així vam aconseguir arribar més al públic.

Una altra de les complicacions va ser el soroll. I és que una de les condicions que té el Subtravelling és que no pots entrar amb un equip gran per gravar, així que no podíem portar equip de so. Vam haver de gravar amb el so directe de la càmera i després doblar algunes coses en postproducció. El metro anant i venint cada dos per tres i la gent caminant van ser hàndicaps bastant grans, però els vam poder solucionar bé.

Quin aprenentatge t’emportes de tot això? Hi ha alguna cosa a nivell professional que creguis que has après arran d’aquest curt?
Confiar una mica més en mi mateixa. Jo no estava segura de fer aquest curtmetratge. Va ser la Judith qui em va convèncer. A vegades tinc idees i no sé si fer-les o no, perquè no sé si seran prou bones o si tindré les eines necessàries per dur-les a terme. El que he après és que, encara que tinguis pocs recursos o no sigui tot com t’ho havies imaginat, cal tirar endavant amb els projectes que et motiven.

I ara te’n vas a Corea del Sud, no només a fer turisme, sinó que vas al festival d’allà a presentar el teu curt. És una molt bona recompensa, però entenem que no et conformaràs amb això. A partir d’aquí, quin és el teu pròxim repte?
Fa ja dos anys que vull iniciar un curt. Va sobre un cinema abandonat i com el seu propietari lluita per poder-lo reviure. És un projecte força ambiciós que necessita diners al darrere. M’agradaria poder-lo fer. Potser no puc arribar a gravar-lo d’acord amb les meves expectatives, però encara que sigui amb menys recursos, pot tirar endavant. També té un alt grau d’emotivitat. Parla de l’amor pel cinema.

Per treballar en això has d’estimar molt el cinema. Després de quatre anys estudiant, veiem que les inseguretats encara hi són. Si mires enrere i recordes els teus primers dies a FX Animation, segurament aquella por encara era més latent. Què els diries a tots aquells alumnes de primer curs que estan sentint ara tot això?
Doncs que no tinguin por. Que facin allò que realment els mogui. Jo en sóc un clar exemple: abans d’entrar aquí vaig estudiar Educació Primària i, quan vaig acabar la carrera, vaig veure que això no era el que realment em movia. Va ser llavors quan vaig decidir estudiar cinema. 

Així que els diria: no tingueu por, perquè es pot aconseguir. I, sobretot, expliqueu històries que realment sentiu, perquè segur que si vosaltres les sentiu, arribaran a altra gent.

Quina bonic. Gràcies, Mireia. Hi ha alguna cosa més que vulguis comentar als qui ens llegeixen?
M’agradaria donar les gràcies a tots els professors de l’escola que tant m’han ensenyat. He pogut aplicar moltes d’aquestes coses en aquest curt, i sé que les seguiré aplicant en la resta de curts que faci.

Mireia López, directora de “El teu nom”, el curtmetratge guanyador del primer premi del Subtravelling International Short Film Fest XII de Fundació TMB. Gaudeix molt a Corea! Esperem veure’t en les futures produccions. I estem convençuts que tindràs un èxit espectacular en els teus projectes futurs.