“El cinema ha de tenir vocació internacional”
Màrius Rubio és coordinador i professor de l'àrea de cinema de FX Barcelona film school Barcelona 3D & Film School, porta més de deu anys dedicat a la docència cinematogràfica, professió que compagina amb la seva carrera com a cineasta independent. La seva llarga experiència en l'àmbit de les escoles de cinema de Barcelona ha fet que inverteixi tot el seu bagatge en confeccionar una nova forma d'entendre la docència cinematogràfica, tècnica que es plasma en el seu treball a FX Cinema. La seva faceta com a “filmmaker”, cineasta independent, s'ha traduït en la direcció d'obres en els camps de la ficció, el documental, el cinema experimental o la videodansa, entre altres. Destaquen en la seva filmografia “Imatges d´un Reflex”, “Engranatges”, “Ansia” i “Encefalograma Urbà”.
I com a bon melòman, la música sempre ha tingut un paper protagonista a les seves produccions, fet que es reflecteix en el ritme dels seus fotogrames. Per tot això, l'equip de Sala Montjuïc ha escollit a aquest expert de l'escola, qui explicarà als espectadors d'avui dilluns, 11 de juliol, les nombroses bondats de Whiplash, una tremenda pel·lícula de Damien Chazelle, que és tot un homenatge al Jazz i que et deixarà clavat a la cadira. A continuació, Màrius ens dóna unes pinzellades sobre Whiplash i ens explica per què no hauries de perdre't aquest film.
Què destacaries com a cineasta independent i en termes generals de Whiplash?
És una pel·lícula que es pren molt seriosament el fet cinematogràfic. Seriositat i professionalitat en cada una de les àrees de creació d'una pel·lícula. Des de l'escriptura del guió, a la construcció dels personatges, la direcció, tant d'actors com la planificació en si mateixa. I, per descomptat, un acabat i una edició més que bona. Amb poc (per ser una pel·lícula més aviat mainstream) aconsegueix molt. El més notable i popular van ser les cinc nominacions i tres Oscars aconseguits el 2015 (Millor actor secundari, Millor muntatge i Millor so). A més, ha passat per molts altres festivals on ha aconseguit diversos premis (Sundance: Millor pel·lícula, Millor director, etc.) Festival de Cannes, Festival San Diego, Baftas etc.
Whiplash és definida com una pel·lícula “indie”, Damien Chazelle no va aconseguir finançament i es va veure obligat a presentar un curt per explicar la seva història, el qual va guanyar al Festival de Sundance. Estic segur que coneixes algún cas al cinema espanyol...
En tenim alguns casos bastant populars. D'una banda, estarien els primers curts de Santiago Segura, que juntament amb altres coses (com anar de concursant a programes de la tele) el van portar, per sort o desgràcia, a fer el seu primer llargmetratge “Torrente, el brazo tonto de la ley” (1998). També és popular alguna cosa similar, que en el seu moment va fer Pedro Almodóvar per aconseguir aixecar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón” (1980), amb l'ajuda inestimable de Carmen Maura, o el cas d'Àlex de la Iglesia o tants altres...
Què creus que és indispensable en un film perquè travessi fronteres?
Si alguna cosa té el cinema és que ha de tenir una vocació internacional, els temes de l'ésser humà són universals. Així doncs, algú al Japó es pot emocionar amb la història de superació i lluita de Whiplash, i algú a Califòrnia ha de poder emocionar-se amb la història de superació de dos jubilats de Tòquio.
https://youtu.be/2FKOf9_5i3k
Què destacaries de les interpretacions de Whiplash?
Tant el personatge principal Andrew Neiman (Miles Teller), com el sergent de ferro de la música Terence Fletcher (J.K. Simmons) estan molt ben construïts. Arribes a creure't i empatitzar amb tots dos, tot i els seus caràcters antagonistes. La durada de la pel·lícula no és excessiva i tot i així et dóna temps a aprofundir bastant en les seves psicologies.
La pel·lícula compta amb una BSO que té un paper protagonista. Parla'ns sobre ella i sobre com l'utilitza el director.
El que fa interessant la utilització de la música en aquesta pel·lícula no és només la qualitat de la música triada, sinó també que és capaç d'utilitzar-la d'una forma molt cinematogràfica. La música aporta drama, fa avançar la trama, fa que canviïn els personatges i, alhora, acaba convertint-se en un element més, molt protagonista, que vertebrarà la pròpia estructura dramàtica de la pel·lícula. Es tracta d'una banda sonora molt jazzística.
El terme "jazzística", segons la Real Academia de Màrius és...
És ritme, swing, contundència, valentia, força, Street-feeling... I tot i que al cinema sigui difícil, també és una improvisació cuidada i estudiada...
Quin paper té la BSO en les pel·lícules i curts que has realitzat?
La música té un paper central en la meva filmografia. No m'hi estendré perquè no és el lloc, només comentar que la majoria de les meves idees cinematogràfiques no solen partir de fets concrets, sinó d'idees més aviat abstractes, la majoria provinents de la música o del propi cinema.
Per què i quan vas decidir que volies dedicar-te al món del cinema?
Qui ha dit que vulgui dedicar-me al món del cinema?
Com definiries el teu propi estil com a filmmaker?
Romàntic.
Com a coordinador de l'escola FX CINEMA cap a on creus que va el nou cinema? Com definiries els nous autors?
Estem en un moment d'involució tècnica i d'evolució exponencial tecnològica. Quan els dos conceptes s'equilibrin, podem tenir un moment de plenitud cinematogràfica, com ha passat en alguna altra època. De moment, cal esperar i treballar per aconseguir-ho.
Tens algun projecte en marxa?
Sí, tinc un projecte cinematogràfic en fase de postproducció. I fins aquí puc llegir... Hahhaha
