934814391
Jeff Nichols és un dels cineastes més interessants i prometedors del panorama cinematogràfic actual. Amb tan sols 38 anys ja ha dirigit cinc llargmetratges i porta amb ell una aura de cineasta de culte, amb pel·lícules que exploren l'ànima humana sempre amb un estil que molts podrien denominar "clàssic". I possiblement s'hagi convertit en un bon hereu de directors com Clint Eastwood o, si ens atrevim, per què no, de mestres com John Ford. Les seves històries tenen l'aroma de l'Amèrica profunda i dels antics relats del sud. Personatges que viuen en paisatges que semblen no haver canviat en segles i amb tradicions arrelades al passat, que es mouen com fantasmes i que tot i negar-se a evolucionar, aconsegueixen transformar el món que els envolta. La infància, la soledat, l'esquizofrènia i l'amor són temes recurrents al cinema del director d'Arkansas.
Experimentat en el cinema independent amb títols com la sorprenent "Shotgun Stories" (2007) o la pel·lícula que li va donar popularitat, el melodrama "apocalíptic" "Take Shelter" (2011), el 2016 ens va portar dos títols de Nichols: "Midnight Special" i "Loving", dues magnífiques pel·lícules oblidades a les nominacions dels Oscars. Sorprèn especialment en el cas de "Loving", una pel·lícula que aborda la problemàtica racial en un any en què el tema ha estat constant en les nominacions i en els premis. "Loving", inspirada en el documental "The Loving Story" (2011) de HBO, narra la història real de Richard i Mildred Loving, una parella que es va casar el 1958 desafiant les lleis que prohibien el matrimoni interracial. La història d'un home blanc i una dona negra, la seva història d'amor es va convertir en un motor per la lluita pels drets civils i la igualtat.
Un material de partida així, una història d'amor i injustícia amb un procediment judicial com a trama principal, podria donar lloc a una pel·lícula propera als drames televisius, però Nichols juga amb els materials per oferir una pel·lícula sincera, intimista i que intenta allunyar-se del sensacionalisme per endinsar-se en la psicologia d'uns personatges tan senzills com fascinants. No es tracta de la millor pel·lícula del seu director, però conté prou escenes fantàstiques com el bonic principi que defineix perfectament el tema i l'estil de la pel·lícula. Veiem els dos personatges en primers plans, amb una il·luminació nocturna i fosca, aparentment miren cap a diferents costats. Ella li confessa que està embarassada d'ell, quan el pla filma els dos personatges es miren l'un a l'altre. Ell -un home blanc- se'n alegra que la seva parella de raça negra estigui embarassada. Es besen.
La subtilitat en la manera d'abordar la història i la posada en escena es fonamenta sobretot en l'excel·lent treball dels actors. Nichols acostuma a treballar amb un elenc d'actors habituals com Michael Shannon o Joel Edgerton, rostres durs i impenetrables que modelen en el seu interior gran força i passió. Tant Edgerton com Ruth Negga (nominada a l'Oscar a la Millor Actriu) fan una feina potent des de la calma, les mirades i la pausa. El director omet en la major mesura tot allò relacionat amb els processos judicials, igual que fan els protagonistes de la pel·lícula, més interessats a poder estar junts i ser feliços. Aquest fet destaca en el cas del personatge interpretat per Edgerton, la mirada del qual sembla anunciar un sobtat esclat de violència després de cada acte d'injustícia. La contenció de la història es maneja en les paraules, mirades i moviments de l'actor que lluita pel seu objectiu a base de constància, obstinació i paciència. Una actuació basada en la subtilitat, la mateixa que defineix el cinema de Jeff Nichols.