La direcció de fotografia és una de les parts essencials en el procés de creació d'un llargmetratge. A l'igual que el guionista utilitza paraules per crear una història, el director de fotografia dóna forma a les imatges que abans només eren conceptes abstractes. "Escriu amb llum", com diu el títol del documental sobre Vittorio Storaro, un dels grans directors de fotografia de la història.
Però si hi ha un director de fotografia reconegut avui en dia és Emmanuel Lubezki. El mexicà s'ha labrat una carrera plena d'èxit i prestigi, donant forma als somnis de molts dels cineastes més importants de l'actualitat. Els seus treballs són diferents, amb universos distints, però la signatura de Lubezki és sempre recognoscible. Aquest fotògraf ha fet grans treballs per brillants pel·lícules que li han valgut el reconeixement de tres Oscars consecutius de l'Acadèmia i a ser considerat un dels més destacats de la història.
Lubezki ha treballat amb prestigiosos directors com Tim Burton en "Sleepy Hollow" (1999), Michael Mann en "Ali" (2001) o els germans Coen en "Quemar después de leer" (2008). Bons treballs amb directors amb un estil molt personal i definits als quals Lubezki s'ha adaptat a les seves exigències estètiques, però en els quals costa veure les senyes d'identitat que han acabat convertint-se en la seva marca d'estil.
De fet, Lubezki ha creat un estil propi gràcies al seu treball amb alguns autors, amb els quals ha repetit i amb els quals ha pogut explotar més el seu talent i el seu estil naturalista i realista, al mateix temps que poètic i amb forta càrrega emocional. Dels seus tres treballs amb Terrence Malik, "El arbre de la vida" (2011), "To the wonder" (2012), "Knight of Cups" (2015) i "Song to song" (2017) destaca l'ús de la llum natural, els grans espais oberts en els quals juga amb postes de sol i una relació delicada de la càmera amb el personatge, sempre buscant moments d'intimitat i veritat. De la seva relació amb Alfonso Cuarón a les pel·lícules "Tu madre también" (2001), "Hijos de los hombres" (2006) i "Gravity" (2013) destaquen l'ús de llargs plans seqüència que atorguen realisme i continuïtat; l'ús de la càmera en mà, els contrastos entre nit i dia i l'ús brillant dels efectes visuals totalment integrats en l'escenari. Per últim, dels seus dos treballs amb també mexicà Alejandro González Iñárritu destaquen, a més dels llargs plans seqüència, l'ús del color en tons vermells i verds, la llum dels albes, el sentit fantàstic, màgic i místic que desprenen les seves imatges i, a l'igual que en el cas de Cuarón, el realisme de la integració dels efectes visuals.
