934814391
Fabricio L. D´Alessandro és un dels nous rostres a l'àrea de cinema de FX ANIMATION Barcelona 3D & Film School. Amb una àmplia experiència al món de la publicitat com a realitzador i editor i com a docent, Fabricio aterra a Barcelona per coordinar i tutoritzar les pràctiques dels alumnes de l'escola. Però no ha vingut sol, ja que des d'Argentina porta sota el braç "Oculto el sol" (2016), la seva òpera prima com a realitzador, un llargmetratge coproduït per Señora X Productions, productora de FX ANIMATION. Una proposta arriscada i difícil de classificar que ve precedida de premis i ha estat seleccionada en diversos dels festivals més prestigiosos de l'Amèrica Llatina.
Oculto el Sol Pel·lícula
"Oculto el sol" neix com a resultat del treball realitzat durant un taller d'actors impartit per D´Alessandro. De la mateixa manera que John Cassavetes va debutar el 1959 amb "Shadows" a partir d'una sèrie d'exercicis amb un grup d'estudiants d'interpretació, el director argentí ha creat el seu llargmetratge basant-se en petites trames que involucren parelles d'actors d'un curs. Aquest és el motiu de la seva peculiar estructura narrativa: set històries aparentment desconegudes entre elles, però que el director uneix a través de diversos elements cinematogràfics i de posada en escena. Una estructura que ens remet a clàssics moderns com "Vides creuades" (1993) de Robert Altman o "Magnolia" (1999) de Paul Thomas Anderson, pel·lícules que utilitzen diferents històries que s'imbriquen cap a un lloc comú, on els personatges salten d'una història a una altra abocats a un final resolt per una mena de "deus ex-machina"; un terratrèmol i una pluja de granotes respectivament, i que acaba per dinamitar el relat en una resolució impossible. "Oculto el sol" utilitza també un recurs narratiu final mogut per la naturalesa en forma d'eclipsi de sol, però sense l'esperat recurs de relacionar tots els seus protagonistes. Els seus personatges es mouen a la distància, però amb la sensació d'estar a habitacions contigües i separades per finíssims tabics.
És aquest eclipse, que per moments deixa sense llum a la ciutat i a tots els personatges de la trama, el que sorprenentment allibera tots els secrets que en forma de mentides, anhels, pors i desitjos s'amaguen a les habitacions, cotxes i patis on transcorren les diferents històries. La lluna que amaga el sol és la mateixa lluna que arrela en aquest embolic de relacions entre germans, amants, amigues, companys de feina, nòvios, pares i fills. Un conjunt d'històries que navega a través de certes parts fosques de l'ànima, però que el seu director mostra gairebé sempre a la llum del dia, en interiors amb finestres obertes a l'esperança, al perdó i a la lliberació.
L'estil de D´Allesandro, amb una càmera subtil en mà, persegueix els actors en preses llargues privilegiant les seves cares i les seves reaccions, ja que ells són els autèntics protagonistes de la pel·lícula. Sempre en la recerca del poètic, troba diversos d'aquests moments en el silenci, en gestos de curiositat dels protagonistes i sobretot a la part final de la pel·lícula. Una part on la música, un altre element molt present en tota la pel·lícula, unifica mitjançant una cançó les diferents històries donant llum i vida a l'eclipsi. Una música que es mou i traspassa aquests finíssims tabics que separen les seves habitacions i que inunda totes les trames.
